Curs: Llegir obres art. La construcció del receptor

@humanitatsdigitals.jcampas1950
Fins al segle XX, l’espectador era el destinatari passiu del missatge visual que se li volia transmetre. La finalitat de l’art era ser vist. I aquest caràcter passiu es va veure agreujat amb la creació dels museus en el segle XVIII que, en treure l’obra del seu context, aquesta va perdre la seva finalitat i funció, quedant reduïda a la simple contemplació estètica.
Fins ara, doncs, la tasca de l'espectador consistia simplement a projectar una mirada desinteressada sobre l’objecte artístic per tal d’assolir una recepció clara de les idees de l'artista. A la segona meitat del segle XX, però, les revolucions dins i fora del món de l'art van començar a demolir aquest article de fe. El minimalisme va elevar de manera inesperada el paper de l'espectador, que en cert sentit havia de completar l'obra d'art interactuant amb ella. Cada cop més es demanava la participació de l'espectador, idea extreta sobretot de la teoria literària, en particular l'article de 1968 de Roland Barthes La mort de l'autor, que postulava que el veritable autor de qualsevol text era el lector que li donava vida, o de la teoria de la recepció de Hans Robert Jauß que argumenta que el lector / espectador no rep passivament un text, sinó que negocia amb ell de forma activa per inferir una interpretació basada en el seu bagatge cultural i en les seves vivències personals.
També havia quallat a Europa un moviment entorn de Guy Debord i el seu text del 1967 La societat de l'espectacle, la influència del qual encara perdura. Afirmava que la societat capitalista havia deixat de focalitzar-se en la producció per centrar-se en el consum i en el perfeccionar eines amb les que manipular a les masses i transformar-les en consumidors passius i irreflexius. Aquestes idees reflectien la implicació de Debord amb la Internacional Situacionista (lS), moviment fundat el 1957 per ell i un col·lectiu paneuropeu d'artistes avantguardistes consagrats a crear situacions revolucionàries per tal de revoltar l'espectador perquè rebutgés el seu rol d'ésser no pensant. Aquestes situacions es materialitzaven en accions com apropiar-se de textos i imatges dels mitjans de comunicació, distribuir fullets o participar en vagues.
La IS va estar activa fins entrada la dècada del 1970, i la seva redefinició de la relació entre art i públic va resultar inspiradora en una època d'agitació social i política en què els artistes van començar a experimentar amb enderrocar mitjançant l'art unes estructures de poder opressives.
També una filosofia anàrquica la trobem en moviments coetanis com Fluxus, i els seus esdeveniments improvisats en què la participació del públic era clau. Kaprow proporcionava el lloc, l'attrezzo, i potser una mínima directriu per a l'acció, i la resta era cosa del públic. Les situacions definides com a happenings englobaven des de convidar espectadors a traslladar objectes per una estada moblada fins a reunir-se al carrer i desplomar-se tots a un senyal donat, o llançar-se a furgar en les escombraries. Fluxus, moviment liderat, entre d'altres, per George Maciunas, Wolf Vostell i Nam June Paik, era també lliure. Davant les estridents ambicions dels situacionistes, Fluxus es centrava en accions efímeres i intervencions lúdiques en els processos de la vida quotidiana. Sovint les seves obres consistien en dites enginyoses, gags visuals o esdeveniments sonors. Sota els auspicis de Fluxus, per exemple, Paik va interrompre la seva interpretació al piano per barrejar-se amb el públic i tallar-li la corbata a John Cage; l'artista Alison Knowles va realitzar una performance en la qual va sortir a escena, va preparar una amanida i va marxar, i Yoko Ono va donar instruccions al públic perquè contemplés el sol fins que es tornés quadrat.
En l'última dècada l'aspecte participatiu de l'art ha ressorgit com estètica relacional, terme encunyat pel crític francès Nicolas Bourriaud el 1997. Bourriaud va identificar en l'obra d'artistes contemporanis una tendència que fomenta la interacció, les relacions personals i la noció de l'art com a regal. L'estètica relacional s'aplica a l'obra dels que transcendeixen la idea que una obra d'art es completa quan la contempla l'espectador. Els espectadors (ara «participants») i les seves interaccions es converteixen en l'obra d'art. Bourriaud veu un significat polític en aquesta tendència perquè els artistes burlen les formes capitalistes d'intercanvi i aposten per accions que afavoreixen la col·laboració i la comunicació, com compartir un àpat, conversar amb estranys o treballar en comunitats locals. Aquestes activitats, diu, reforcen els vincles afeblits per la preponderància en l'economia de mercat de la individualitat i el consum. Però el més interessant és que també desmantellen els mecanismes habituals per avaluar la qualitat i el valor d'una obra d'art.

[@malegret1]

Molt interessant. Coneixia l,'origen Dels teatres i les sales de concert però no el de les Galeries.Però el més interessant és l'anàlisi del per què que tu fas.
Gràcies per estudiar, relacionat i compartir la teva feina