Curs: Llegir obres d'art. Els orígens de l'art. La hipòtesi de la Coalició Cosmètica Femenina

@humanitatsdigitals.jcampas1950
Una manera de començar a estudiar art és preguntar-nos quan, com i per què existeix això que en diem art.
I aquestes són algunes de les qüestions que ens podem plantejar:
Què s’esdevingué al llarg de milions d’anys de procés evolutiu que va desembocar en això que anomenem art? Com i per què pogué aparèixer això que en diem objecte artístic? A quines necessitats deuria respondre la praxi artística? És per atzar que s’hagi donat?
I previ a l’intent de respondre aquestes qüestions, n’hi ha una altra de fonamental: què entenem per art? A quins objectes, i per què, atribuïm la propietat de ser artístics?
Comencem per descriure el punt de vista clàssic i tradicional, que centrem en quatre autors: Georges Bataille, Henri Breuil, André Leroi-Gourhan, i David Lewis-Williams el pensament dels quals es pot concretar en el supòsit que l’art és obra de l’Homo sapiens, atès que només ell té les capacitats cognitives per a crear símbols, per al llenguatge i per a l’art. Si els neandertals i l’Homo erectus eren incapaços de produccions artístiques, és perquè el seu llenguatge estava insuficientment evolucionat i perquè no havien assolit l’estadi psíquic que permet el desenvolupament de creences màgico-religioses.
Quins problemes presenten aquestes teories? Que intenten explicar tot l’art de desenes de milers d’anys a partir d’una única teoria, que se centren, bàsicament, en la gran pintura parietal, que tenen un biaix eurocèntric, que estan basades en la idea de progrés (com es mostra en la classificació dels estils de Leroi-Gourhan), i que la funció primera de l’art seria la de representar la realitat.
Per tal de donar pas a noves hipòtesis, es fa una breu comparació entre la web del museu d’Altamira i la d’Atapuerca. La primera fa començar l’art amb l’Homo sapiens, la segona ho fa retrocedir fins l’Homo Heidelbergensis. I és a partir d’aquestes visions oposades que ens podem preguntar: ¿Som sapiens i per això tenim capacitat simbòlica com el llenguatge i l’art, o la gradual evolució de la capacitat simbòlica, és a dir, del llenguatge i de l’art ha coadjuvat a esdevenir sapiens?
Però abans de respondre aquesta qüestió ens cal saber què entenem per art. I en una primera aproximació considerem que l'art és una manera de fer les coses per als humans en l'aspecte constructiu i una manera de comunicar-se -en l'aspecte expressiu. És, per tant, inseparable de tota forma de treball i de llenguatge. Per tant, preguntar-se per l’origen de l’art és demanar-se a quines necessitats constructives i comunicatives necessitava fer front el nostre més llunyà ancestre.
Una segona aproximació ens durà a considerar que són els receptors qui atorguen valor significatiu a determinats objectes i que l’artista, individual o col·lectiu, serà l’encarregat de traduir en imatges, formes, praxis, moviments corporals, música, dibuix, volum, color... aquests codis socials. No hi pot haver art sense societat; no hi pot haver societat sense art.
Per tal d’exemplificar la nostra argumentació observarem diverses obres, com el tríptic de Robert Ryman, Two by four de Tom Friedman, el Quadrat en negre de Malèvitx, una obra de Edwin Parker (Cy) Twombly..., cara a concloure que una obra d’art genera significats més enllà de la seva funció, versa sobre alguna cosa, és-sobre-alguna-cosa (en anglès aboutness).
I després d’aquestes reflexions, estarem en disposició d’explicar la hipòtesi de la Coalició Cosmètica Femenina sobre l’origen de l’art, vinculada a la selecció sexual i al descobriment de la sexualitat humana, i basada en un fet evolutiu (les dones sincronitzen la regla quan estan juntes) i en un d’empoderament (oculten la menstruació pintant-se amb ocre vermell).
I si en una primera meitat s’han utilitzat, bàsicament, imatges de l’espectacular pintura parietal per a il·lustrar les teories tradicionals, la segona meitat, posant a la dona com a protagonista, s’ha il·lustrat amb diverses figuretes femenines, mal anomenades Venus.