Curs: Art digital i Net.art. Caitlin Fisher: These waves of girls

@humanitatsdigitals.jcampas1950
These Waves of Girls és una novel·la hipermèdia de Caitlin Fisher que va guanyar el premi de ficció de l'Electronic Literature Organization l'any 2001.
Sol considerar-se un exemple significatiu de la ficció hipertextual multimodal basada en web, situant a Fisher a l'avantguarda de l'escriptura digital.
La trama de These Waves of Girls és la d'una noia jove que lluita amb la seva identitat sexual, i una autobiografia confessional sobre una noia que accepta la seva identitat lesbiana.
Aquestes onades de noies tracta sobre diferents moments de la infantesa, diferents tipus de noies, diferents maneres de produir discursivament la noia. Hi ha tantes capes d'històries de noies com a víctimes, com a cruels, com a fortes, com tantes coses diferents alhora.
L'any 2001 quan va publicar aquesta història a la xarxa encara era força inusual, i això afecta l'experiència de llegir l'obra en si, atès que ens situa en l'enorme docuvers d'Internet, i és intensiu en enllaços de navegació així com enllaços semàntics dins del text.
Aquestes onades de noies integra de manera efectiva el material visual i sonor en un hipertext no lineal, on el lector determina activament el procés de l'experiència lectora. La integració de so i imatges mitjançant una combinació d'HTML i Adobe Flash era nova l'any 2001. Els colors, les imatges i els sons (com les rialles de les noies al començament de la peça) estan integrats a la narració.
Està estructurada com una autobiografia confessional que es paral·lela, fins a cert punt, a l'experiència d'algú que recorda les experiències de la infància mentre mira fotografies antigues.
L'enquadrament autobiogràfic també és visible en la sensació una mica sense polir del disseny web. Anja Rau ho ha criticat argumentant que l'ús de marcs, Flash i la incrustació del so es fa de manera que no compleix els estàndards tecnològics d'Internet. El disseny de la interfície és desordenat i confús, amb una navegació incòmoda i marcs imbricats que creen pàgines que distreuen.
Les paraules utilitzades com a hipervincles no sempre són indicatives immediatament de les lèxies de destinació a les quals condueixen, de manera que poden inhibir, en lloc de potenciar, els lectors en el seu paper de selector d'enllaços.
La narració de Fisher exemplifica la manera en què els primers hipertextos basats en la web podien explicar una sèrie d'històries interrelacionades mitjançant un sistema de menús que permet al lector entrar a les diferents seccions en qualsevol ordre.
Ens preguntem si aquest estil sense polir s'ha de prendre com una elecció conscient per part de l'autora, un element narratiu significatiu, o bé és fruit d’algunes deficiències de programació i d’enllaços que aparentment no funcionen.