"La trampa" la vaig anar a veure al cinema el diumenge passat. M. Night Shyamalan torna a submergir-nos en el seu univers de tensió amb aquesta pel·lícula que destaca per la seva habilitat per mantenir l'espectador en suspens, però que alhora deixa entreveure algunes debilitats que impedeixen que arribi a l'altura dels seus millors treballs. Amb una narrativa que explora els límits de la paranoia i la manipulació psicològica, "La trampa" es presenta com un suspens gens subtil i amb un resultat desigual. Una de les fortaleses de la pel·lícula és, sens dubte, el seu impecable desenvolupament del suspens. Shyamalan demostra, un cop més, que sap construir atmosferes d'angoixa amb una eficàcia que pocs directors contemporanis aconsegueixen igualar. A mesura que la trama avança, l'espectador es veu immers en un joc psicològic la tensió la qual es veu reforçada per l'ús encertat de plans subjectius, que permeten a l'espectador connectar directament amb la perspectiva dels personatges, sentint-se literalment atrapat en la seva ment. Josh Hartnett, en el paper principal, ofereix, com molt bé has comentat, una actuació sòlida que esdevé un dels pilars de la pel·lícula. Hartnett aconsegueix transmetre de manera efectiva la fragilitat i el desconcert del seu personatge sense caure en exageracions, oferint una actuació que eleva el material amb el qual treballa. Tanmateix, "La trampa" no està exempta de problemes. Un dels aspectes més discutibles de la pel·lícula és la sensació que l'obra sembla ser un vehicle per promoure la carrera musical de la filla de Shyamalan, Saleka. Això crea una certa dissonància que pertorba la coherència general del film. El guió, malgrat els seus moments brillants, pateix de diàlegs que es perceben poc naturals o excessivament forçats, lluny dels grans diàlegs de, per exemple, "The village". A nivell visual, "La trampa" presenta una planificació que, tot i ser efectiva, no assoleix la brillantor visual d'altres obres de Shyamalan com "El sisè sentit" o "Senyals". La direcció de fotografia, tot i ser competent, no aporta el mateix nivell d'innovació o impacte visual que han fet cèlebre al director. La pel·lícula opta per una estètica més funcional que no acaba d'explotar el potencial visual del seu plantejament, cosa que podria decebre els espectadors esperant l'experiència visualment hipnòtica pròpia de les millors produccions de Shyamalan. També cal esmentar que Shyamalan fa trampes amb el guión i la planificació visual, mostrant plànols específics i explicant trames secundàries que finalment no porten enlloc, per fer creure a l'espectador que hi haurà un final sorpresa que finalment no hi ha, i és una llàstima perquè aquesta era una proposta que era fàcil que tingués un final sorpresa, i perquè llavors és irrelevant tot el que ha explicat i ensenyat Shyamalan per crear aquesta expectativa incumplida En conclusió, "La trampa" és una pel·lícula que ofereix un bon entreteniment i moments de tensió genuïna, amb una excel·lent actuació de Josh Hartnett i un ús encertat de la càmera subjectiva per atrapar l'espectador en la seva atmosfera. No obstant això, els seus punts febles, com els diàlegs forçats, l'ús massa evident de la pel·lícula com a plataforma per promoure la carrera musical de Saleka, i una planificació visual que no brilla com en altres treballs del director, fan que aquesta obra no acabi d'aconseguir tot el que podria. "La trampa" es queda en un "està bé", pero lluny de la brillantor del millor Shyamalan. 7/10
"La trampa" la vaig anar a veure al cinema el diumenge passat. M. Night Shyamalan torna a submergir-nos en el seu univers de tensió amb aquesta pel·lícula que destaca per la seva habilitat per mantenir l'espectador en suspens, però que alhora deixa entreveure algunes debilitats que impedeixen que arribi a l'altura dels seus millors treballs. Amb una narrativa que explora els límits de la paranoia i la manipulació psicològica, "La trampa" es presenta com un suspens gens subtil i amb un resultat desigual.
Una de les fortaleses de la pel·lícula és, sens dubte, el seu impecable desenvolupament del suspens. Shyamalan demostra, un cop més, que sap construir atmosferes d'angoixa amb una eficàcia que pocs directors contemporanis aconsegueixen igualar. A mesura que la trama avança, l'espectador es veu immers en un joc psicològic la tensió la qual es veu reforçada per l'ús encertat de plans subjectius, que permeten a l'espectador connectar directament amb la perspectiva dels personatges, sentint-se literalment atrapat en la seva ment.
Josh Hartnett, en el paper principal, ofereix, com molt bé has comentat, una actuació sòlida que esdevé un dels pilars de la pel·lícula. Hartnett aconsegueix transmetre de manera efectiva la fragilitat i el desconcert del seu personatge sense caure en exageracions, oferint una actuació que eleva el material amb el qual treballa.
Tanmateix, "La trampa" no està exempta de problemes. Un dels aspectes més discutibles de la pel·lícula és la sensació que l'obra sembla ser un vehicle per promoure la carrera musical de la filla de Shyamalan, Saleka. Això crea una certa dissonància que pertorba la coherència general del film.
El guió, malgrat els seus moments brillants, pateix de diàlegs que es perceben poc naturals o excessivament forçats, lluny dels grans diàlegs de, per exemple, "The village".
A nivell visual, "La trampa" presenta una planificació que, tot i ser efectiva, no assoleix la brillantor visual d'altres obres de Shyamalan com "El sisè sentit" o "Senyals". La direcció de fotografia, tot i ser competent, no aporta el mateix nivell d'innovació o impacte visual que han fet cèlebre al director. La pel·lícula opta per una estètica més funcional que no acaba d'explotar el potencial visual del seu plantejament, cosa que podria decebre els espectadors esperant l'experiència visualment hipnòtica pròpia de les millors produccions de Shyamalan.
També cal esmentar que Shyamalan fa trampes amb el guión i la planificació visual, mostrant plànols específics i explicant trames secundàries que finalment no porten enlloc, per fer creure a l'espectador que hi haurà un final sorpresa que finalment no hi ha, i és una llàstima perquè aquesta era una proposta que era fàcil que tingués un final sorpresa, i perquè llavors és irrelevant tot el que ha explicat i ensenyat Shyamalan per crear aquesta expectativa incumplida
En conclusió, "La trampa" és una pel·lícula que ofereix un bon entreteniment i moments de tensió genuïna, amb una excel·lent actuació de Josh Hartnett i un ús encertat de la càmera subjectiva per atrapar l'espectador en la seva atmosfera. No obstant això, els seus punts febles, com els diàlegs forçats, l'ús massa evident de la pel·lícula com a plataforma per promoure la carrera musical de Saleka, i una planificació visual que no brilla com en altres treballs del director, fan que aquesta obra no acabi d'aconseguir tot el que podria. "La trampa" es queda en un "està bé", pero lluny de la brillantor del millor Shyamalan.
7/10
Estic d’acord!